Aristòtil

ARISTÒTIL

Aristòtil va néixer a Estagira, a la costa tràcia, l’any 384. Ingressà a l’Acadèmia de Plató, però va abandonar algunes de les tesis fonamentals del platonisme i es decidí finalment a obrir a Atenes escola pròpia, el Liceu, 1'any 335 (aquesta escola serà coneguda també com "escola peripatètica", potser perquè les lliçons s'impartien tot passejant). Com que havia estat preceptor d'Alexandre el Gran, hagué de refugiar-se a Eubea quan pujà al poder el partit antimacedònic, i allí morí, l'any 322.

Entre les obres d'Aristòtil destaquen els escrits de lògica (Categories, Analítics, etc.), la Metafísica (encara que ell no feia servir aquesta paraula, sinó l’expressió "filosofia primera"), la Física, el tractat Sobre l’ànima, la Moral a Nicòmac i la Política.

L'hilemorfisme. Substància i accidents

Aristòtil no admet que per explicar la realitat sensible s'hagi de recórrer a una realitat ideal paral·lela, com féu Plató. Ell pensa que els principis que expliquen 1'esséncia de les coses per força han d'estar en les coses mateixes. Substituirà la teoria platònica per una concepció hilemòrfica de l’ésser corpori; és a dir, entendrà que aquest és sempre un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és el principi determinable, la potència. I la forma (que no és sinó la idea de Plató, esdevinguda immanent al món), el principi determinant de la matèria, l'acte. Tanmateix, s'ha de distingir entre matèria primera i matèria segona, i entre forma substancial i formes accidentals.

La matèria primera és la matèria considerada independentment de tota forma (un estat, òbviament, en el qual no és possible de trobar-la mai). La matèria segona és la matèria que ha rebut ja la forma que la fa ser una substància concreta (ferro, pedra, etc.). La forma que, unida a la matèria primera, fa d'aquesta una determinada substància, és la forma substancial. Les determinacions formals que acompanyen la substància ja constituïda i que, dins uns límits, poden canviar sense que per això la substància deixi de ser la que era, són les formes accidentals (com la grandària o el color).

La substància existeix en si mateixa. Els accidents, en canvi, en la substància, i eren nou: quantitat, qualitat, relació, acció, passió, situació, hàbit, lloc i temps. La substància i els nou accidents eren els diferents modes possibles de 1’ésser, és a dir, les deu categories que cal distingir en 1'ordre real i, alhora, en 1'ordre de la predicació lògica. I és que, segons Aristòtil, l’ésser es diu de moltes maneres. El terme, en afecte, no és unívoc. Tampoc no és, però, equívoc, sinó analògic ja que té un sentit principal, al qual tots els altres fan referència: la substància.

El moviment. Les causes

El moviment o canvi de les coses sempre és -pensa Aristòtil- un pas de la potència a 1'acte. Tant si es tracta del canvi d'una substància en una altra (canvi substancial), com si és un canvi només al nivell dels accidents (canvi accidental). En el primer cas, el canvi es fa sobre la base de la màxima potencialitat de la matèria primera. En el segon cas, la base és la potencialitat de la matèria segona, compatible amb determinacions accidentals diverses.

Heràclit ens parlava del canvi sense considerar la necessitat del subjecte estable en el qual el canvi es dóna. Ara bé, Aristòtil pensa que, si hi ha canvi, és que hi ha quelcom que canvia, i la matèria, primera o segona, és aquest subjecte necessari. De la seva banda, Parmènides no podria concebre el canvi perquè no podia entendre el pas del no-ser al ser. Aristòtil, però, troba en la potència de la matèria un no-ser que ho és només en un determinat sentit i que, per tant, salva la dificultat: la potència no és encara el que pot ser, però ho serà a partir del que és (la planta, per exemple, a partir de la llavor).

Nogensmenys, la potència, d'acord amb Aristòtil, no pot arribar a l'acte per si sola, sinó que necessita duna causa eficient (d'un bloc de marbre, posem per cas, no en sortiria mai 1'estátua sense el treball de 1'escultor). A part això, s'ha de tenir en compte que la causa eficient no obra a 1'atzar, sinó en funció d'un fi. Un fi que en el model mecanicista de Demòcrit era ignorat completament.

De totes maneres, la causa eficient i la causa final coincideixen sovint i s'identifiquen amb la forma: és l’home qui engendra l’home, diu Aristòtil. 

Primacia de l'acte. Déu com a primer motor

La potència únicament existeix arrelada en algun ésser en acte, ja que la matèria primera, sense la forma substancial, no pot pas subsistir. D'altra banda, sense la causa eficient en acte, i sense el fi, que és també un acte, no hi ha moviment de cap mena. L'acte, dones, té primacia sobre la potència.

La primacia de 1'acte portà Aristòtil a afirmar l’existència de l'acte pur: Déu, la naturalesa del qual és el pensament (pensament de si mateix). Déu és el primer motor, la causa suprema de tot allò que s'esdevé, l'explicació de la tendència de totes les coses cap a la seva perfecció, el fi últim que dóna raó dels fins específics dels diferents éssers. Perquè bé cal, en efecte, un primer motor, i el primer motor (que mou per atracció) no podria ser tal sense ser acte pur. Vegem-ho: si moure's és passar de la potència a l'acte, i per això fa falta que quelcom ja en acte intervingui, aleshores és clar que el primer motor haurà d'estar exempt de moviment; però, si està efectivament exempt de moviment, tindrà 1'acte per si mateix i no a partir d'una potència, i serà, en conseqüència, acte pur. 

És un bon moment per adonar-nos que, malgrat tot, Aristòtil no s'ha allunyat massa de Plató. Plató afirmava, més enllà d'aquest món sensible, un món ideal que n'era el fonament, veient que allò que és imperfecte no podria pas sostenir-se sense allò que és perfecte. Aristòtil pensa quelcom de semblant, i per això estableix la primacia de l’acte sobre la potència, de la forma sobre la matèria, de Déu sobre el món. Encara que, per a Aristòtil, Déu no crea la matèria (tampoc no ho feia el Demiürg platònic) sinó que causa només els moviments que l’afecten.

L’ànima

Aristòtil anomena "ànima" la forma dels éssers vius. I com que hi ha tres tipus de vida, admetrà tres tipus d’ànima: vegetativa (plantes), sensitiva (animals), racional (home).

El model hilemòrfic que adopta exigeix que la unió entre cos i ànima sigui concebuda com una unió íntima, substancial. No és possible, doncs, que el cos sigui considerat com una presó per a l'ànima, com ho cregueren els pitagòrics i Plató.

De totes maneres, Aristòtil no dubta que l’activitat intel·lectual -a la qual ens referirem en l'apartat següent- és de tal naturalesa que demana un principi radicalment immaterial i, per tant, incorruptible, immortal. Com fer compatible això amb la tesi de la unió substancial entre cos i ànima? No és clar el que Aristòtil pensava exactament sobre aquest punt. Al capdavall, potser admetia, com Plató, la immortalitat de l’ànima humana. Però és més probable que, en lloc de creure que el principi actiu de la intel·ligència està en l’ànima, pensés que és separat i transcendent a nosaltres, de manera que nosaltres participaríem de la seva llum, però no de la immortalitat.

El coneixement. Teoria de l'abstracció

Aristòtil substituí la teoria platònica de la reminiscència, segons la qual conèixer és recordar les idees contemplades en una vida anterior a aquesta, per una teoria diferent: la teoria de 1'abstracció. Les idees no són pas, per a ell, realitats subsistents. És a dir, nega que hi hagi intel·ligibles en acte fora de la ment i afirma que la ment els extreu de les imatges sensibles. L’abstracció no és altra cosa.

El primer pas del coneixement consisteix en la percepció de les coses mitjançant els sentits. Més endavant, la imaginació i la memòria ens permeten representar-nos-les fins i tot sense tenir-les al davant. D'aquesta manera, anem adquirint experiència del món, i, a poc a poc, comencem a estar preparats perquè es produeixi l'acte intel·lectual pròpiament dit. Aquest acte, que transcendeix l’ordre empíric, té lloc quan distingim en la imatge, separant-los, els trets de l'essència (o l’ésser mateix) que considerem independentment de la matèria concreta a la qual aquesta forma està incorporada en la realitat (o de tota matèria, si és un concepte estrictament metafísic). La il·luminació de la imatge (l'abstracció) la fa l'enteniment actiu; després, la forma abstreta és coneguda per l’enteniment passiu.

La lògica i la ciència 

Aristòtil, que és el creador de la Lògica, s'ha ocupat amb molt de detall dels elements estructurals del pensament i del llenguatge: concepte, judici, raonament. 

Des del punt de vista lògic o estructural, els conceptes són els termes dels quals consta el judici, i cal definir-los, sempre que es pot, mitjançant el gènere pròxim (la idea immediatament superior, més àmplia) i la diferencia específica (que ens dóna allò que diferencia aquest concepte dels altres del mateix gènere). D'aquí, per exemple, la coneguda definició d'home com "animal racional". Una manera d’entendre la definició que, sens dubte, es relaciona estretament amb el mètode dialèctic de Plató. El judici, que afirma o nega un predicat d'un subjecte, és el lloc propi de la veritat i de l'error: serà vertader si uneix o separa d'acord amb el que en la realitat és; fals, en cas contrari. 

Per últim, el raonament ens permet passar d'uns judicis donats (premisses) a un altre (conclusió), i té com a forma bàsica el sil·logisme categòric, en el qual, i gràcies a un terme comú (el terme mitjà), podem relacionar els altres dos termes de dues premisses (els extrems). Si sabem, per exemple, que A és predicat de tot B, i que B és predicat de tot C, concloem que A és predicat de tot C.

Amb el raonament és possible la demostració, i per tant la ciència. El raonament serà demostratiu si ens consta la veritat de les premisses. Ara, és clar, per a Aristòtil, que, si tot s'hagués de demostrar, aleshores no es podria demostrar res. Però no és aquest el cas, ja que hi ha enunciats que són evidents per si mateixos, i d'aquests, en darrer terme, podem arrancar. Són els principis, el primer dels quals és el principi de no contradicció: no és possible, al mateix temps i sota el mateix respecte, afirmar i negar un mateix predicat d'un mateix subjecte. De totes maneres, aquest és un principi general, i, més enllà dels principis generals, fan falta en cada ciència principis particulars, que obtenim per inducció.

Ètica i la política

D'ambdues coses, Aristòtil se n'ha ocupat també àmpliament. Ens limitarem aquí, de forma molt breu, a alguns conceptes bàsics.

Aristòtil és eudemonista: el fi últim és la felicitat. Ara bé, per saber en què consisteix hem de considerar quina és la naturalesa de 1’home. I com que la naturalesa de l'home és racional, hem de concloure que 1'activitat humana més alta -i en definitiva la més plaent- serà l'activitat intel·lectual.

Quant a la virtut moral, que és un hàbit que hem d’adquirir (i no es redueix simplement al saber, com creia Sòcrates), Aristòtil la defineix com un terme mitjà entre dos extrems dolents (la valentia, per exemple, seria el terme mitjà entre la covardia i la temeritat).

D'altra banda, l'home també és, per naturalesa, un ésser social. ¿Quin és el millor règim polític? Poden ser règims justos -pensa Aristòtil- tant la monarquia, com 1'aristocràcia o la república. Ho són si cerquen de veritat el bé comú. Si no fos així, hauríem de parlar, respectivament, de tirania, oligarquia i demagògia (característica, aquesta última, de les formes extremes de la democràcia). Naturalment, aquests són règims injustos