Platón en las PAU (so far)

Se trata de que te los mires un poco porque allí están las soluciones posibles.

Observa qués lo que entra más: si República 4 o 7. 

AÑO MES SERIE OPCIÓN     AUTOR LIBRO

2023 junio         2             B         Platón República, 4

2011        septiembre 1             A         Platón República, 4

2012 junio         3             B         Platón República, 4

2014 junio         5             A         Platón República, 4

2015 septiembre 2             A         Platón República, 4

2016 junio         3             B         Platón República, 4

2017 junio         2             A         Platón República, 4

2019 septiembre 1             A         Platón República, 4

2021 septiembre 1             B         Platón República, 4

2011        junio         4             B         Platón República, 7

2023 junio         5             B         Platón República, 7

2013 junio         5             B         Platón República, 7

2014 junio         4             A         Platón República, 7

2016 junio         1             A         Platón República, 7

2018 junio         5             A         Platón República, 7

2020 junio         3             B         Platón República, 7

2020 junio         1             B         Platón República, 7

Aquí, el título y el texto. Después, la pregunta 3 (frase destacada) y las dos palabras de vocabulario

2023 junio 2 B Platón República, 4

[...] Governar correspon a la part racional, perquè és sàvia i té previsió sobre tota l’ànima, i a la part fogosa li correspondrà ser súbdita i aliada de la part racional. [...]I aquestes dues parts s’imposaran a la part concupiscible, la qual ocupa l’espai més gran de l’àni-ma i és naturalment insaciable de béns. [...] Anomenem, doncs, coratjós un individu en virtut d’aquesta part fogosa de la seva natura quan, malgrat plaers o dolors, es manté ferm en allò que indica la raó sobre què és el que ha de témer i el que no. 

—Totalment correcte —va dir ell.

—I l’anomenarem savi en virtut d’aquella petita part que governa i que dona aquestes indicaci-ons, i que posseeix el coneixement de què convé a cadascuna de les tres parts, i a totes elles en conjunt. 

—Sens dubte.

—I què més? No direm de tal home que és temperat per la unanimitat i harmonia d’aquestes tres parts, quan no hi ha cap conflicte entre l’element que mana i els dos que obeeixen, i tots estan d’acord que la raó ha de ser qui governi?

—Sí, la temprança —digué ell— és això i no pas cap altra cosa, tant a la ciutat com en l’individu.

—Finalment, un home serà just per allò que hem dit tantes vegades. 

—És totalment indiscutible.

—Doncs què? —vaig dir—. Hi ha algun punt borrós en la nostra visió de la justícia que pugui fer que sembli que és una cosa diferent d’allò que vam trobar que era a la ciutat?

—No ho crec

«—Hi ha algun punt borrós en la nostra visió de la justícia que pugui fer que sembli que és una cosa diferent d’allò que vam trobar que era a la ciutat? —No ho crec —va dir.»

ànima part concupiscible

2011 septiembre 1 A Platón República, 4

—Així, doncs —vaig dir—, hem arribat a port, amb molt d’esforç, i ens hem posatd’acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l’ànima de cadas-cun, i en nombre igual.

—Així és.

—No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia la ciutat, ipel mateix principi que ho era, així mateix, sigui savi també l’individu?

—Per què no?

—I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l’individu, ho siguitambé la ciutat, i que el mateix passi en tot el que fa referència a la virtut?

—Així ha de ser per força.

—I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiemque era justa la ciutat.

—També això és totalment necessari.

—Per  altra  banda,  no  hem  oblidat  que  la  ciutat  era  justa  perquè  cadascuna  de  lesseves tres classes hi feia allò que li era propi.

—No crec que ho hàgim oblidat.

—Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i faràallò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi.

«hem de tenir presentque cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fer, si cadascuna deles parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi»

ciudad sabia clases

2012 junio 3 B Platón República, 4

2014 junio 5 A Platón República, 4

—Per tant, tenim totalment acomplert el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, tan bon punt comencéssim a fundar la nostra ciutat, trobaríem, amb l’ajut d’algun déu, un principi i model de la justícia. 

—Doncs sí, és així.

—El nostre principi que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui  és  constructor,  construccions,  ha  resultat  ser  una  semblança  de  la  justícia;  i,  per  això,  ens  ha  estat profitós. 

—Ho sembla.

—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’ho-me, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, l’individu es domina i s’ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en con-còrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitat i no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, o tenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima; i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que ins-pira aquesta acció. 

—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.

—D’acord —vaig dir—; crec que si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.

—No, per Zeus! —va dir ell.

—Ho afirmem, doncs?

—Ho afirmem  

«[...] si afir-mem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.»

alma su propia casa

2015 septiembre 2 A Platón República, 4

2016 junio 3 B Platón República, 4

2017 junio 2 A Platón República, 4

[...] Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli dife-rent de la que se’ns ha revelat a la ciutat?

—No ho crec —va dir.

—Si ens resta encara algun dubte, ens en podem assegurar completament si la comparem amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat de la qual hem estat parlant o a un home  que  per  naturalesa  i  criança  s’hi  assembla,  se  li  confiés  una  certa  quantitat  de  diners.  Ens  semblaria que aquest home se n’apropiaria? [...]

—No.

—I,  per  tant,  no  estarà  el  nostre  home  ben  lluny  de  cometre  sacrilegis,  robatoris  o  traïcions  privades o públiques contra els amics o contra les ciutats?

—Ben lluny.

—I no serà infidel de cap manera ni als seus juraments ni als seus altres pactes?

—Com ho podria ser?

—I els adulteris, la manca de cura dels propis pares, el menyspreu envers els déus són coses que abans farà qualsevol altre que no pas ell? 

—És ben bé així.

—I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li pertoca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir?

—Aquesta n’és la causa i no una altra cosa.

—Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats?

—No, per Zeus —va fer.

—Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i model de la justícia.

—Doncs sí, és totalment així.

—Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres.

—Així sembla.

—I  en  realitat  la  justícia  sembla  que  és  això,  però  no  pel  que  fa  a  l’acció  exterior  de  l’home,  sinó  en  relació  amb  l’activitat  autènticament  íntima,  de  cara  a  l’individu  mateix,  per  tal  com  no  permet  que  res  en  ell  executi  el  que  no  li  pertoca,  ni  que  els  diferents  elements  de  la  seva  ànima  s’interfereixin mútuament en els seus afers [...].

«Hem acom-plert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i model de la justícia.»

crianza alma

2019 junio 1 A Platón República, 4

—El nostre principi que deia que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós. 

—Ho sembla. 

—I  la  justícia  sembla  una  cosa  d’aquesta  mena,  però  no  pel  que  fa  a  les  accions  exteriors  de  l’home,  sinó  en  relació  amb  l’activitat  interior,  de  cara  a  l’individu  en  si  mateix.  L’home  just  no  permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, amb domini d’ell mateix i amb disciplina, està en pau amb ell mateix, i posa les  tres  parts  en  concòrdia,  ordenadament  com  els  tres  termes  d’una  harmonia,  el  to  baix,  l’alt  i  el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia,  i  sigui  una  unitat  i  no  una  multiplicitat,  aleshores  podrà  fer  allò  que  li  calgui  fer,  ja  sigui  treballar  per  enriquir-se,  o  tenir  cura  del  seu  cos,  o  actuar  en  política.  En  tots  aquests  afers  anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima, i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció. 

—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell. 

—D’acord —vaig dir—; crec que no es diria que mentim si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells.

"Hem descobert l'home just i la ciutat justa"

acciones exteriors al hombre             su propia casa

2021 septiembre 1 B Platón República, 4

2011 junio 4 B Platón República, 7

Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que cal apli-car a les paraules que s’han dit abans, tot associant el món que se’ns apareix a través dela vista amb l’habitatge de la presó i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol; i sicompares la pujada al món de dalt i la contemplació dels objectes que hi ha amb l’as-cens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura, ja queés aquesta la que desitges escoltar. Només la divinitat sap si per atzar resulta vertadera.És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món cognoscible la darre-ra idea que es percep és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebu-da, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots elséssers;  en  el  món  visible  és  ella  la  que  va  engendrar  la  llum  i  el  seu  sobirà;  en  el  mónintel·ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat i d’intel·ligència, i que cal que lacontempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com enla pública.  

«en  el  món  cognoscible  la  darreraidea que es percep és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda»

alma mundo inteligible

2023 junio 5 B Platón República, 7

—[...] Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea del bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demos-tracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no del saber? [...] 

—Sí, per Zeus! —va exclamar—. Diré tot això i amb totes les meves forces. 

—Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més impor-tants mentre estiguin privats de raó [...]. 

—No, en efecte —digué. 

—Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible? 

—Els ho prescriuré —va dir—, completament d’acord amb tu. 

—I no creus —vaig dir— que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que es pugui posar, amb justícia, per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament? 

—Sí que m’ho sembla —digué.

«Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea del bé [...], no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona [...]?

idea opinión

2013 junio 5 B Platón República, 7

2014 junio 4 A Platón República, 7

2016 junio 1 A Platón República, 7

2018 junio 5 A Platón República, 7

—I no anomenes també dialèctic a qui adquireix la noció de l’essència de cada cosa? [...]

—Com podria no dir-ho? —comentà.

—Doncs pel que fa al bé, passa el mateix. Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea del bé, distingint-la de totes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no del saber? [...] 

—Sí, per Zeus! —va exclamar—. Diré tot això i amb totes les meves forces. 

—Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó [...]. 

—No, en efecte —digué. 

—Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capa-ços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible? 

—Els ho prescriuré —va dir—, completament d’acord amb tu. 

—I no creus —vaig dir— que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi ha res que es pugui posar, amb justícia, per damunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament?

«Els pres-criuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible?»

bien opinión

2020 junio 3 B Platón República, 7

Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo— hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a  dedicar-se  al  coneixement  que  hem  definit  com  el  més  sublim,  contemplant  el  bé  en  si  mateix  i  elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet. 

—Què? 

—No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en les seves penalitats i en els seus honors, tant si són de poca vàlua com de molta. 

—Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida més agradable? 

—Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú pugui  aportar  a  la  comunitat;  i  que,  en  formar  amb  cura  ciutadans  com  aquests,  no  es  pretén  dei-xar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.

«la  llei  no  ha  de  proposar-se  per  objecte  la  felicitat  d’una  determinada  classe  de  ciutadans  amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar [...] que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú pugui aportar a la comunitat»

desgraciats captius         persuasió

2020 junio 1 B Platón República, 7

—Compara  la  nostra  naturalesa,  pel  que  fa  a  l’educació  o  a  la  manca  d’ella,  amb  el  cas  següent.  Imagina uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. A dintre hi viuen aquells homes, encadenats des d’infants de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells [...].»[...] aquests homes no han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que tenen al davant.»[...] Si un d’ells fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum que ve de fora, quan fes tot això es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres...»[...]  primer  el  que  veuria  més  fàcilment  serien  les  ombres,  i  a  continuació,  reflectides  en  les  aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si [...] i al final podria mirar el sol.»[...] Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el que hem dit abans; la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó; la llum del foc que hi ha en ella, amb la força del sol; i si ara compares la pujada i la contemplació de les coses de dalt amb l’ascensió de l’ànima cap al món intel·ligible, no t’apartaràs de la meva conjectura.[...]»Creus que seria sorprenent —vaig continuar— que quan un home passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si?

—No, no em sorprendria gens —va dir.   

«Creus  que  seria  sorprenent  [...]  que  quan  un  home  passi  de  la  contemplació  de  les  coses  divines  a  les  misèries  humanes  es  mostri  mal-destre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si?»

món intel·ligible justícia en sí