Descartes en las PAU... so far

Actualizado el 29.2.24

Añado debajo los textos en catalán de los exámenes PAU. Primero, los que se revieren a las meditaciones1 y 2 o 2. Después, la de las meditaciones 5 o 6.

AÑO MES         SERIE OPCIÓN     LIBRO

2023 junio         1         A                 Meditaciones metafísicas, 6

2022 junio         2         B                 Meditaciones metafísicas, 5 (p. 81)

2021 junio         5         B              Meditaciones metafísicas, 6

2020 septiembre       4         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2019 junio         4         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2019 junio         5         A                 Meditaciones metafísicas, 2

2018 septiembre      3         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2017 junio         5         A                 Meditaciones metafísicas, 6

2016 junio         5         B                 Meditaciones metafísicas, 2

2015 junio         4         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2014 Junio         3         B                 Meditaciones metafísicas, 1 y 2

2013 Junio         4         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2013 junio         1         A                 Meditaciones metafísicas, 2

2012 Septiembre 3         A                 Meditaciones metafísicas, 6

2012 junio         1         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2011 septiembre 1         B                 Meditaciones metafísicas, 6

2010 Junio         1         B                 Meditaciones metafísicas, 2

2010 septiembre 2         B                 Meditaciones metafísicas, 2

2019 junio 5 A Descartes Meditaciones metafísicas, 2

Doncs  bé,  què  soc  jo,  ara  que  suposo  que  hi  ha  algú  extremament  poderós  i,  si  goso  dir-ho,  maliciós i astut, que dedica totes les seves forces i totes les seves arts a enganyar-me? Puc estar segur de tenir cap de les coses que acabo d’atribuir a la naturalesa corporal? Em deturo a pensar-hi amb atenció, les passo i repasso totes en el meu esperit i no en trobo cap que pugui dir que em perta-nyi. No és necessari que m’aturi a enumerar-les. Passem, doncs, als atributs de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que em pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i caminar; i si és veritat que no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és percebre amb els sentits, però tampoc no és possible percebre amb els sentits sense cos. A més que altres vegades ja he cregut percebre amb els sentits moltes coses mentre dormia que, en despertar-me, he hagut de reconèixer que veritablement no les havia percebut. Un altre és pensar. I aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l’únic que no es pot separar de mi. Jo soc, jo existeixo: cert, però, durant quant de temps? Tant de temps com penso, perquè podria ser que, si deixés de pensar, deixés alhora de ser o existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant amb propietat, sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, que són termes amb un significat que abans desconeixia. Soc, doncs, una cosa vertadera, que existeix veritablement. Però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa

2016 junio 5 B Descartes Meditaciones metafísicas, 2

I heus aquí que, mentre parlo, algú atansa aquest tros de cera al foc. El que hi quedava de sabor es desprèn, l’olor s’esvaeix, canvia de color, perd la forma, augmenta de grandària, es fon, s’escalfa, a penes es pot tocar i, si el palpem, no emet cap so. Subsisteix la mateixa cera, després d’aquests canvis? Hem de confessar que subsisteix la mateixa cera, i ningú no ho pot negar. Què és, doncs, el que conei-xíem tan distintament d’aquell tros de cera? Evidentment, potser no era res del que jo havia percebut per mitjà dels sentits [...]. Considerem-ho atentament i, allunyant totes les coses que no pertanyen en absolut a la cera, vegem què en resta. Certament, no en resta res més que una cosa extensa, flexible i mutable. I, què és això de «flexible i mutable»? No deu ser potser que imagino que aquesta cera, tot i ser rodona, és capaç d’esdevenir quadrada i de passar de la forma quadrada a una de triangular? No, certament, no és això, perquè jo la concebo capaç de rebre una infinitat de canvis semblants, i ni amb la  meva  imaginació  seria  capaç  de  recórrer  tota  aquesta  infinitat  de  possibilitats  i,  per  tant,  aquest  concepte que tinc de la cera no l’he obtingut mitjançant la facultat d’imaginar. [...] No concebria clarament i veritablement què és la cera si no penso que és capaç de rebre més variacions en l’extensió que les que mai hagi pogut imaginar. Haig d’admetre que ni tan sols amb la imaginació puc concebre què és aquesta cera, i que només la concep el meu enteniment. [...] Doncs bé, de quina cera parlo que només pot ser concebuda per l’enteniment o l’esperit? Indubtablement, de la mateixa que veig, que toco i que imagino; la mateixa que conec des del començament. I el que cal remarcar és que la seva percepció [...] no és de cap manera una visió, un tacte o una imaginació, i no ho ha estat mai, per més que abans ens ho podia semblar, sinó que és només una inspecció de la ment, que pot ser imperfecta i confusa, com ho era abans, o bé clara i distinta, com ho és ara [...].

2014 Junio 3 B Descartes Meditaciones metafísicas, 1 y 2

"Suposem, doncs, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls, que belluguem el cap, que estenem les mans i altres coses semblants, no són més que falses il·lusions; i pensem que potser ni les nostres mans ni tot el nostre cos són tal com nosaltres els veiem. [...] tot i que aquestes coses generals, és a dir, ulls, cap, mans i coses semblants, poden ser imagi-nàries, cal afirmar que hi ha coses encara més simples i més universals que són vertaderes i existents, amb  la  mescla  de  les  quals  es  formen  —ni  més  ni  menys  com  passa  amb  la  barreja  d’alguns  colors  veritables— totes les imatges de les coses que, vertaderes o reals, fingides o fantàstiques, ocupen els nostres pensaments. D’aquest gènere de coses n’és la naturalesa corporal en general i la seva extensió, així com la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud i el seu nombre, i també el lloc on es troben, el temps amb què es mesura la seva duració, i altres coses semblants. Potser per això no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres  ciències  que  depenen  de  la  consideració  de  les  coses  compostes  són  molt  dubtoses  i  insegures;  però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire si són a la natura o si no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc [...].

3Tanmateix,  fa  molt  de  temps  que  tinc  en  el  meu  esperit  una  certa  opinió  segons  la  qual  hi  ha  un Déu que ho pot tot [...]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal com jo ho veig? [...] Potser Déu no ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. [...]Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu [...] sinó un geni maligne, tan poderós com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que enganys i il·lusions que ell apro-fita per sorprendre la meva credulitat. [...]Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses; em persuadeixo que no ha existit mai res de tot allò que em representa la meva memòria, plena de mentides; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit."

2013 junio 1 A Descartes Meditaciones metafísicas, 2

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el movi-ment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em  posi  aquests  pensaments  en  la  ment?  No  necessàriament,  perquè  potser  jo  mateix  sóc  capaç  de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat.  No  hi  ha  dubte,  doncs,  que,  si  m’enganya,  és  que  existeixo.  Que  m’enganyi  tant  com  vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment.

2010 Junio 1 B Descartes Meditaciones metafísicas, 2

Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho hedit: una cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar més intensament en la imaginacióper  a  esbrinar  si  no  sóc  alguna  cosa  més.  Certament,  no  sóc  aquesta  combinació  demembres que anomenem cos humà[...] perquè ja he suposat que [...] això no era res;i, tanmateix, sense canviar aquesta suposició m’adono que no deixo d’estar segur que josóc alguna cosa. [...] Sé que jo existeixo, i vull saber què és aquest «jo» que sé que existeix. És clar quela concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé siexisteixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que lameva imaginació es figura. I els mateixos termes «figurar-se» i «imaginar» m’adverteixenel meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar éscontemplar la figura o la imatge d’una cosa corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixoi sé també que totes les imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la natu-ralesa  dels  cossos)  potser  són  només  somnis  o  quimeres.  En  conseqüència, veig  clara-ment que és tan absurd dir «usaré la meva imaginació per a conèixer més distintamentquè sóc» com ho seria dir «ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis mela presentin amb més veritat i evidència». Així doncs, sé amb certesa que res del que puccomprendre  per  mitjà  de  la  imaginació  no  pertany  al  coneixement  que  tinc  de  mimateix,  i  que  cal  que  allunyi  el  meu  esperit  d’aquesta  manera  de  concebre,  per  tal  queell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa

2010 septiembre 2 B Descartes Meditaciones metafísicas, 2

Què  és,  doncs,  allò  que  coneixíem  amb  tanta  distinció  en  aquell  tros  de  cera?Certament,  no  pot  ser  res  del  que  he  notat  mitjançant  els  sentits,  ja  que  totes  les  cosespercebudes pel gust, l’olfacte, la vista, el tacte o l’oïda han canviat i, malgrat tot, continuahavent-hi la mateixa cera. Potser és el que ara penso, això és: que la cera no era ni aques-ta dolçor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura,ni aquest so, sinó tan sols un cos que poc abans se’m manifestava sota aquestes formes i,ara, sota unes altres. Però, què és, parlant amb precisió, el que jo imagino quan la conce-bo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament i, apartant totes les coses que no per-tanyen  a  la  cera,  vegem  què  en  resta.  Certament,  només  alguna  cosa  extensa,  flexible  imutable. [...] Però, què és aquest tros de cera que només pot ser comprès per l’enteni-ment o per l’esperit? Sens dubte, és el mateix que veig, que toco, que imagino; en fi, és elmateix que conec des del començament. Ara bé, el que cal remarcar amb força és que lapercepció del tros de cera no és en absolut una visió, ni un tacte, ni una imaginació (i noho ha estat mai, tot i que abans ho semblés), sinó una inspecció de l’esperit [...].

2023 junio 1 A Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Observo que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos, perquè el cos, per la seva natura-lesa, és sempre divisible, i l’esperit és del tot indivisible. En efecte, quan considero el meu esperit, és a dir, a mi mateix en tant que soc només una cosa que pensa, no hi puc distingir cap part, sinó que em concebo com una cosa única i íntegra. I encara que tot l’esperit sembla estar unit a tot el cos, si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, sé que no per això se suprimiria cap part del meu esperit. I de les facultats de voler, de sentir, d’entendre, etc., no se’n pot dir pròpiament parts, perquè és un únic esperit el que vol, sent, entén, etc. En canvi, amb les coses corporals o extenses passa tot el contrari, ja que no n’hi ha cap que no es pugui dividir fàcilment en parts en el pensament, i per tant, no n’hi ha cap que no conegui com a divisible. I amb això n’hi hauria prou per a ensenyar-me que l’esperit o l’ànima de l’home és totalment diferent del cos, si no ho sabés ja d’abans.

2022 junio 2 B Descartes Meditaciones metafísicas, 5 (p. 81)

2021 junio 5 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

2020 septiembre 4 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Com que sé que totes les coses que concebo clarament i distintament poden ser produïdes per Déu tal com jo les concebo, n’hi ha prou que arribi a concebre clarament i distintament una cosa sense l’altra per a estar segur que una és distinta o diferent de l’altra, atès que poden existir separa-des, si més no per l’omnipotència de Déu [...]. Per tant, a partir del fet que sé que existeixo i que m’adono que l’única cosa que pertany a la meva naturalesa o essència és que soc una cosa que pensa, concloc amb certesa que la meva essència consisteix solament en això: a ser una cosa que pensa, o una substància l’essència o la naturalesa de la qual no és sinó pensar. I encara que potser (o millor certament,  com  ho  diré  ben  aviat)  tinc  un  cos  al  qual  estic  estretament  unit,  tanmateix,  com  que  d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que soc només una cosa que pensa i no és extensa, i que d’una altra tinc una idea distinta del cos, en tant que és una cosa extensa i que no pensa, és segur que aquest jo, és a dir, la meva ànima, per la qual jo soc el que soc, és enterament i veritablement distinta del meu cos, i que pot existir sense el cos

2019 junio 4 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Tot i que la sequedat de la gola no sempre ve, com és habitual, del fet que beure és necessari per a la salut del cos, sinó de vegades d’una causa del tot contrària, com és el cas dels hidròpics, és de totes maneres molt millor que ens enganyi en aquesta circumstància que no pas que ens enganyi sempre, tot i estar el cos ben disposat; i així en altres casos semblants. Aquesta consideració m’és molt útil, no només per a reconèixer tots els errors a què la meva natu-ralesa  està  sotmesa,  sinó  també  per  a  evitar-los,  o  per  a  corregir-los  més  fàcilment:  ja  que  sabent  que  tots els meus sentits m’indiquen ordinàriament el que és veritat i no pas el que és fals tocant a les coses que fan referència al que és útil o nociu per al cos, i podent fer-ne servir gairebé sempre molts per a exa-minar una mateixa cosa i, a més, podent utilitzar la meva memòria per a lligar i unir els coneixements presents als passats, així com el meu enteniment, que ja ha descobert totes les causes dels meus errors, no haig de témer que hi pugui haver falsedat en les coses que els meus sentits em representen habitual-ment. [...] De cap manera no haig de dubtar de la veritat d’aquestes coses, si després d’haver apel·lat als meus sentits, a la meva memòria i al meu enteniment per a examinar-les, cap d’aquestes facultats no em diu res que repugni al que em diuen les altres. Perquè, del fet que Déu no és enganyador, se’n segueix necessàriament que jo en això tampoc no m’enganyo.

2018 septiembre 3 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Observo que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos, perquè el cos, per la seva natura-lesa, és sempre divisible, i l’esperit és del tot indivisible. En efecte, quan considero el meu esperit, és a dir, a mi mateix en tant que soc només una cosa que pensa, no hi puc distingir cap part, sinó que em concebo com una cosa única i íntegra. I encara que tot l’esperit sembla estar unit a tot el cos, si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, sé que no per això se suprimiria cap part del meu esperit. I de les facultats de voler, de sentir, d’entendre, etc., no se’n pot dir pròpiament parts,perquè és un únic esperit el que vol, sent, entén, etc. En canvi, amb les coses materials o extenses passa tot el contrari, ja que no n’hi ha cap que no es pugui dividir fàcilment en parts en el pensament, i per això entenc que és divisible. I amb això n’hi hauria prou per a ensenyar-me que l’esperit o l’ànima de l’home és totalment diferent del cos, si no ho sabés ja prou.

2017 junio 5 A Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Per  tant,  he  de  rebutjar  tots  els  dubtes  d’aquests  dies  passats  considerant-los  hiperbòlics  i  ridículs, especialment aquella incertesa tan general referent al somni, que no podia distingir de la vetlla: ja que ara hi trobo una diferència molt gran, i és que la nostra memòria mai no pot lligar i unir els nostres somnis els uns amb els altres i amb tot el continu de la nostra vida, tal com ho sol fer unint les coses que esdevenen quan estem desperts. En efecte, si quan estic despert tot de sobte se m’aparegués i em desaparegués algú, com passa amb les imatges que veig dormint, de manera que no pogués adonar-me ni d’on ve ni a on va, amb raó el consideraria un espectre o un fantasma format en el meu cervell com els que s’hi formen quan dormo, i no pas una persona de veritat. Però quan  percebo  coses  que  sé  distintament  d’on  vénen  i  on  són,  i  quan  se  m’apareixen,  i  puc  lligar  sense interrupció la sensació actual amb la resta de la meva vida, estic completament segur que les he percebut estant despert i no en somnis. I no he de dubtar de cap manera de la veritat d’aquestes coses, si després d’haver apel·lat a tots els meus sentits, a la meva memòria i al meu enteniment per a examinar-les, cap d’ells no m’ha informat de res que estigui en contradicció amb cap dels altres. I  és  que  del  fet  que  Déu  no  enganya,  se’n  segueix  necessàriament  que  en  això  no  estic  enganyat.  Però com que la necessitat dels afers pràctics ens obliga sovint a prendre decisions abans d’haver tingut temps d’examinar-los curosament, s’ha d’admetre que la vida humana sovint és susceptible d’errar en coses particulars [...].

2015 junio 4 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Havent-me donat Déu una gran inclinació a creure que les idees em són enviades per les coses corporals  o  que  provenen  d’elles,  no  veig  com  podríem  excusar  Déu  de  l’engany,  si  aquestes  idees  provenien o eren produïdes per altres causes que les coses corporals. Per tant, s’ha d’admetre que les coses corporals existeixen. De  tota  manera  potser  no  són  ben  bé  com  les  percebem  amb  els  sentits,  ja  que  aquesta  per-cepció  dels  sentits  és  bastant  obscura  i  confusa  en  molts  aspectes;  però  almenys  cal  reconèixer  que  veritablement  posseeixen  totes  les  coses  que  entenc  clarament  i  distintament,  és  a  dir,  totes  les  coses  que,  parlant  en  general,  s’han  d’incloure  en  la  geometria  especulativa.  Pel  que  fa  a  les  altres coses, tant les que són particulars, per exemple, que el sol sigui de tal magnitud i que tingui tal forma, etc., com les que entenem menys clarament i menys distintament, com la llum, el so, el dolor i altres de semblants, és segur que, tot i ser força dubtoses i incertes, com que Déu no és un ésser decebedor i, per tant, no permetrà que les meves opinions puguin ser falses sense donar-me també una facultat capaç de corregir-les, crec que puc concloure amb seguretat que tinc en mi els mitjans per a conèixer-les amb certesa.

2013 Junio 4 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Ara que sé que totes les coses que concebo clarament i distintament Déu pot fer que siguin tal com jo les concebo, és suficient poder concebre una cosa sense una altra de manera clara i distinta per a tenir la certesa que l’una és diferent de l’altra, perquè, si més no per mitjà de l’omnipotència divina, es podria donar una cosa sense l’altra [...]. Per tant, a partir del fet que sé que existeixo i que m’adono que l’única cosa que pertany a la meva naturalesa és que sóc una cosa que pensa, concloc amb certesa que la meva essència rau solament en això: que sóc una cosa que pensa o una substància que no té per essència o naturalesa res més que pensar. I bé pot ser que jo tingui un cos estretament unit a mi [...]; tanmateix, pel fet que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix com a cosa que només pensa i és inextensa, i d’altra banda una idea distinta del cos com una cosa que només és extensa i no pensa, és clar que jo, és a dir, l’ànima per la qual sóc el que sóc, és plenament i veritablement distinta del cos, i que pot existir sense ell.

2012 Septiembre 3 A Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Observo que entre la ment i el cos hi ha una gran diferència en el fet que el cos per la sevanaturalesa  és  divisible,  i  la  ment  és  completament  indivisible.  En  efecte,  quan  considero  lament, és a dir, a mi mateix només com una cosa que pensa, no en puc distingir cap part, sinóque em concebo com una cosa única i íntegra. I encara que sembla que tota la ment està unidaa tot el cos, si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, sé que no per això se supri-miria cap part de la ment. I de les facultats de voler, de sentir, d’entendre, etc., no se’n pot dirpròpiament parts, perquè és una i la mateixa ment la que vol, sent, entén, etc. Però amb les cosesmaterials o extenses passa tot el contrari: ja que no n’hi ha cap que no es pugui dividir fàcil-ment en parts amb el pensament, i per això entenc que és divisible. I això bastaria per a ense -nyar-me que la ment és del tot diferent del cos, si no ho sabés ja d’abans

2012 junio 1 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

[...] si quan estic despert tot de sobte se m’aparegués i em desaparegués algú com passaamb les imatges que veig dormint, de manera que no pogués adonar-me ni d’on ve ni a on va,no  seria  gens  desenraonat  pensar  que  es  tractava  d’un  fantasma  en  el  meu  cervell,  semblantals que s’hi formen quan dormo, més que no d’una persona de veritat. Però quan percebo cosesque sé distintament d’on vénen i on són, i quan se m’apareixen, i puc lligar sense interrupció lasensació  actual  amb  la  resta  de  la  meva  vida,  estic  completament  segur  que  les  he  percebutestant despert i no en somnis. I no he de dubtar de cap manera de la veritat d’aquestes coses, sidesprés d’haver apel·lat a tots els meus sentits, la meva memòria i el meu enteniment per exa-minar-les, cap d’ells m’ha informat de res que estigui en contradicció amb cap dels altres. I ésque del fet que Déu no enganya se segueix necessàriament que en això no estic enganyat.Però com que la necessitat dels afers pràctics ens obliga sovint a prendre decisions abansno hem tingut temps d’examinar-los curosament, s’ha d’admetre que la vida humana sovint éssusceptible d’errar en coses particulars [...]

2011 septiembre 1 B Descartes Meditaciones metafísicas, 6

Aquesta naturalesa [que Déu m’ha donat com a ésser compost de cos i ment] m’en-senya prou bé a fugir de les coses que em causen una sensació de dolor i a buscar les queem  transmeten  alguna  sensació  de  plaer;  però  no  veig  que  a  part  d’això  m’ensenyique  d’aquestes  diferents  percepcions  dels  sentits  hàgim  de  concloure  res  tocant  a  lescoses que hi ha fora de nosaltres sense que la ment les hagi examinat curosament i ambmolta atenció. Ja que és només a la ment, em sembla, i no al compost de ment i cos, quepertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses.Així, tot i que una estrella no em produeixi una impressió més gran en l’ull que elfoc  d’una  petita  espelma,  no  hi  ha  en  mi  cap  facultat  real  o  natural  que  m’indueixi  acreure que no és més gran que aquest foc, sinó que simplement ho he jutjat així des depetit sense cap fonament racional. I si bé quan m’acosto al foc sento calor, i si m’hi acos-to una mica més també sento dolor, no hi ha cap raó que em pugui convèncer que en elfoc hi hagi cap cosa semblant a aquesta calor que sento, ni tampoc a aquest dolor.