Vocabulario Descartes

VOCABULARI DESCARTES
ADVENTÍCIES (Idees). Forjades per la ment, a partir de l'experiència externa, dels
sentits: “estranyes i vingudes de fora”.
ÀNIMA. Part espiritual del ser humà l'essència del qual és el pensament. Substància
espiritual totalment distinta i independent del cos, “més fàcil de conèixer que el cos, i que
encara que ell no fos, no deixaria de cap manera d'ésser tot el que és”.
ANÀLISI. Segon dels preceptes o regles del mètode, que consisteix a reduir el complex
als seus components més simples o elementals.
ATRIBUT. Propietat o característica que expressa la naturalesa d'una substància.
CIÈNCIA. Aplicació metòdica de la raó. Saber únic (per la unitat de mètode) i definitiu,
eminentment pràctic.
CLARA (Idea). Que està present i és manifesta davant una ment atenta, que la comprèn en
tots els seus elements sens dubte.
CÓGITO (Ergo sum). “Penso, doncs existeixo”. Intuïció simultània de l'acte de pensar i
el fet d'existir. Pensant (dubtant) m'intueixo realment existent. Primer principi real de la
filosofia cartesiana i punt de partida indubtable per a deduir altres existències. Prototip de
tota veritat i tota certesa.
CRITERI D’EVIDÈNCIA. Regla per a distingir la veritat de la falsedat. Consistirà en la
claredat i distinció de les idees: “Em sembla poder establir (…), com regla general, que són
veritables totes les coses que concebem molt clara i distintament”.
COS. Part material del ser humà, l'essència del qual és l'extensió. Es comporta com una
màquina regida per les lleis de la mecànica. La irreductibilidad entre els atributs del cos i
l'ànima impossibiliten, en Descartis, una explicació adequada de la seva mútua interacció.
DEDUCCIÓ. Operació de la ment per la qual inferim unes coses d'unes altres: passem de
quelcom conegut a alguna cosa desconeguda. Suposa un cert moviment o successió.
DÉU. Substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscente, per la qual tot
existeix. Segons Descartis, és “causa sui”. Així mateix, la veracitat de Déu garanteix el
valor de les idees clares i distintes i fonamenta en últim terme el criteri de certesa.
DISTINTA (Idea). Que apareix com separada i retallada de les altres idees, no podent-se
confondre amb cap altra. No conté en si mateixa res que no quedi clar.
DUBTE METÒDIC. Punt de partida, voluntari, del pensament cartesià en l'afany
d'assentar la seva filosofia en una certesa inmovible. Consistirà a criticar les certeses
adquirides, considerant com fals, provisionalment, tot allò en el que càpiga la mínima
possibilitat d'error. La qualifica de “metòdica”, enfront del dubte “escèptic”, per la seva
diferent finalitat: per a Descartes és un mitjà per a trobar la veritat. És universal, voluntari i
fictici.
ENUMERACIÓ. Últim dels preceptes o regles del mètode, que consisteix a controlar i
comprovar els passos ja donats, per a estar segur de no haver omès res.
EVIDÈNCIA. Primer precepte o regla del mètode: no acceptar com veritable sinó el que
procedeixi d'una intuïció intel·lectual d'idees clares i distintes. No hi pot haver, per tant,
evidència sensible.
EXTENSIÓ. Atribut o essència de les coses materials. Idea clara i distinta, innata en el
nostre enteniment, que és la causa en mi de totes les altres qualitats que percebo dels
cossos, i l'única condició que s'exigeix perquè els cossos existeixin.
FACTICIES (Idees). Formades per la ment a partir d'altres idees: “fetes i inventades per
mi mateix”.
GENI MALIGNE. Ser hipotètic que “ha usat tota la seva indústria per a enganyar-me”,
astut i poderós, que Descartis suposa, en la seva obstinació per radicalitzar la possibilitat de
dubte.
IDEA. Objecte del pensament o contingut de la ment. Les idees són formes del pensament,
del que es posseïx una percepció immediata, i tenen també un caràcter representatiu.
Descartes en distingeix tres tipus: innates, adventícies i facticies.
INNATES (Idees). Neixen amb la pròpia ment: “semblen nascudes amb mi”. Són el
fonament de les altres i tenen un caràcter absolut (simple).
INTUÏCIÓ. Captació intel·lectual, directa o immediata d'una idea: “concepció no dubtosa
d'una ment pura i atenta, que neix de la sola llum de la raó”. No cap, per tant, la intuïció
sensible.
MECANICISME. Doctrina que admet exclusivament la quantitat (extensió) i el
moviment local en l'explicació dels fenòmens naturals. Exclou qualsevol altre tipus de
forces que no siguin les mecàniques (productores del moviment), i també nega l'existència
d'una finalitat.
MÈTODE. Conjunt de regles certes i senzilles que impedeixen prendre mai un error per
una veritat. Camí que ha de seguir la raó per a obtenir judicis sòlids i veritables. L'ideal
metòdic ocupa un lloc rellevant en el sistema cartesià. El mètode científic ha de ser
“matemàtic”.
NATURALESA SIMPLE. Prototip d'idea clara i distinta. Elements últims, no divisibles,
objecte d'intuïció. Pot ser una essència (triangle), una existència (la del jo), un fet (el
pensament) o fins i tot una relació (igualtat).
OPINIONS. Coneixements no reconeguts com veritables, per ser previs al dubte metòdic i
l'aplicació del mètode.
INDUCCIÓ. A partir d'unes observacions particulars s'extreuen conceptes particulars.
NATURALISME. Moviment filosòfic que creu en la capacitat de l'home per a descobrir
la naturalesa del món, basant-se sobretot en la raó.
PENSAMENT. Tota operació de la ment (acte cognoscitiu, volitiu o afectiu) de la qual és
conscient l'esperit: “tot el que succeïx en nosaltres de manera que som immediatament
conscients d'això”. No solament entendre és pensar, sinó també voler, imaginar o sentir.
Així, el jo o cosa que pensa rep també els noms d'esperit, ment, enteniment o raó.
PERCEPCIÓ. Acció de concebre, captar o formar idees. Es tracta d'una activitat del
pensament i no dels sentits.
RAÓ. Facultat natural de l'home, innata, instrument general de coneixement: “capacitat de
jutjar bé i de distingir la veritat de la falsedat”. També la denomina “bon sentit” i és igual
en tots els homes. Per això, la diversitat d'opinions prové només de la manera com s'aplica
(mètode).
REALITAT FORMAL (d'una idea). Realitat de la idea en si mateixa, és a dir, l'ésser un
acte o manera subjectiva del pensament. Segons aquesta realitat, no hi ha diferències entre
unes idees i altres.
REALITAT OBJECTIVA (d'una idea). El contingut d'una idea mentre que ella és
representació d'una cosa; en altres paraules: l'entitat d'una cosa en tant que es troba
representada en una idea. És susceptible d'adoptar diversitat de graus.
RES COGITANS. Substància pensant. Substància espiritual, l'ànima o el jo, l'atribut
essencial del qual és el pensament. “Substància l'essència sencera de la qual o la naturalesa
de la qual és la de pensar” i que “per a ser no necessita de cap lloc ni depèn de cap cosa
material”.
RES EXTENSA. Substància extensa, material. Realitats corpòries, inclòs el cos humà,
l'atribut essencial de la qual és l'extensió (qualitat primària comuna a tots els cossos).
SAVIESA. Ciència universal, capaç de millorar les condicions de vida humana i conduir a
la felicitat. La compara a un arbre ja que concep totes les ciències constituint un únic saber,
un únic mètode.
SENTITS. Facultats passives que reben idees. No ens informen sobre la realitat en si
mateixa (les qualitats sensibles no són formalment objectives: no existeixen tal com les
percebem), sinó que la seva funció és merament pragmàtica: ensenyen la utilitat o
nocividad de les coses.
SÍNTESI. Tercer precepte o regla del mètode, que consisteix a reconstruir el complex
partint del simple, o en “la composició” de nous coneixements a partir dels ja coneguts.
SUBSTÀNCIA. Allò que no necessita de cap altra cosa per a existir. Descartes distingirà
tres substàncies: una infinita (Déu), i dues finites (res cogitans i res extensa).
UNIÓ ACCIDENTAL (d'ànima i cos). Donat el caràcter complex i independent de la
substància pensant (res cogitans) i de la substància corpòria (res extensa), la concepció
cartesiana de l'home és dualista: es tracta de dues substàncies que s'uneixen (de manera
difícilment explicable).